Tonis

Últim diumenge de gener

La Festa dels Tonis de Santa Eugènia de Berga es celebra des del 1888 i té com a acte central la cavalcada dels cavalls. A principis del segle XXI, mantenint la vessant religiosa s'ha obert a altres vessants més socials, històriques i de reivindicació. Una sèrie d'activitats lúdiques, repartides en diferents dies, acompanyen l'acte central de la diada, que consisteix en la cavalcada dels Tonis donant-li un nou impuls. Actualment, cada 17 de gener, festivitat de Sant Antoni, se celebra una missa solemne en honor del patró i el darrer cap de setmana de gener se succeeixen un seguit d'activitats lúdiques i culturals. La festa dels tres tombs rep el nom dels Tonis com a la resta de la comarca.

A Santa Eugènia de Berga la Confraria de Sant Antoni data de 1848 i el 1912 es constituí la Asociación de San Antonio Abad, l'objectiu de la qual, era establir la normativa que havia de regir les relacions entre els agricultors associats per ajudar-se en cas d'accident o malaltia dels animals, atesa la importància dels cavalls en la vida econòmica de la vila.
La festa dels Tonis va néixer per celebrar la tradicional benedicció dels animals feiners. Els administradors de la confraria de Sant Antoni, eren els artífexs de la festa des dels seus orígens fins a la seva desaparició l'any 1975.
Els anys 60 i 70 van suposar la mecanització de les tasques agrícoles i ramaderes i això comportà una disminució del nombre d'exemplars de cavalls als masos. Aquest fet significà en molts municipis catalans la supressió de la festa en honor de Sant Antoni, si bé no en el cas de Santa Eugènia que va continuar amb la tradició. No obstant, aquest fet sí que va introduir canvis significatius i la festa va adquirir un nou rumb: amb la desaparició dels últims administradors l'any 1975 la festa deixava de ser únicament religiosa per esdevenir popular i tradicional ben arrelada al municipi. Una nova Junta creada l'any següent, el 1976, implicarà canvis en el programa festiu i vetllarà per la pervivència d'una tradició que enllaça amb un món i amb unes determinades formes de vida que han desaparegut gairebé del tot.

Les activitats de la festa dels Tonis s'inicien el dissabte a la tarda amb l'entrega de premis del concurs de dibuix, el pregó de la festa i un sopar popular. El diumenge un esmorzar de traginers serveix per donar pas a l'acte principal de la festa: el passant dels tres tombs. Acabat l'esmorzar, a les 11 del matí, s'inicia la desfilada amb tres abanderats vestits amb capa negra i barrets de copa. L'abanderat del mig és qui duu el penó amb la imatge del sant i dóna un cordó als qui van als seus costats, els cordoners.
Seguidament surt el carro que porta la imatge de sant Antoni solemnement guarnit. Darrera seu, el carruatge dels pubills i les pubilles deixa pas a la banda musical que, juntament amb un grup de grallers posen la nota musical, lúdica i festiva a la rua.
Tot seguit més de 70 carruatges, dels quals bona part són propis de l'entitat dels Tonis, inicien la llarga desfilada pels carrers de la vila. Perfectament engalanats i ornamentats, els carruatges surten carregats de fato: patates, lleteres de llet, llenya, carbó, troncs, palla, bóta de vi, i també una diligència tirada per dues eugues que porta nens i nenes de l'escola de la població, van desfilant tirats per un o més animals igualment decorats amb flors i robes brodades i acompanyats per traginers vestits amb la indumentària pròpia de l'època.
La desfilada és encapçalada pels carros del poble amb les seves mercaderies i guarniments, a continuació els carros de poblacions veïnes i els d'altres entitats de Tonis i, finalment els cavalls a títol personal. Comencen els carros més petits per acabar amb els més grans, aquells que necessiten més animals per arrossegar-los i per tant, més acompanyants.
El recorregut transcorre pel casc antic de la vila, s'inicia i acaba al polígon on ha tingut lloc l'esmorzar del matí. Quan la comitiva arriba a la plaça, sobre la una del migdia, té lloc la benedicció dels animals i es fan els tombs característics pel centre del poble. La tradicional pedregada de caramels dóna per acabat el passant anual.
Durant el matí té lloc una exposició d'elements etnogràfics -carros i eines d'abans-, una exhibició de bestiar de peu rodó i una fira de comerç i artesania

A Osona Sant Antoni, un personatge molt popular a tota la comarca. Les històries que s’han escrit sobre el sant, siguin verdaderes o no ho siguin, es veu que és un personatge que fàcilment atrau. Diuen que va néixer a l’orient al segle IV, fill d’una família cristiana acomodada. De ben jove Sant Antoni donà tot el què tenia als pobres i anà a viure en una cova al desert. Allí, el diable el visità mil i una vegada, però Sant Antoni mai es va deixar temptar. El diable ho va provar de totes maneres: se li aparegué com si fos una bellíssima dona, es feu passar per esclau, li provocà dolors intensos, però mai aconseguí temptar-lo. Al final, el diable es va donar per vençut i deixà Sant Antoni en pau.

També s’ha escrit que Sant Antoni era conegut arreu per les moltes curacions que havia fet, essent una de les més recordades la curació d’un garrinet moribund que sa mare, la truja, el portava a la boca. Sant Antoni el curà a l’acte i es diu que el porquet l’acompanyà sempre més anés allà on anés, i això que el Sant va viure fins a prop de cent anys. Sembla doncs que d’aquí li ve el fet de ser el patró dels animals i de ser conegut com a Sant Antoni del Porquet.

La veritat és que és un sant molt popular i estimat i són moltes les històries que d’ell ens han explicat arreu de la comarca. Una de les rondalles religioses més conegudes a Osona i a Catalunya és el conte de Sant Antoni i el dimoni.

El Grup de Recerca Folklòrica d’Osona han recollit deu versions diferents d’aquesta rondalla

És un relat que es caracteritza pel seu caràcter exemplar, és una facècia que presenta una confrontació entre dos rols narratius: el murri i la víctima. Però alhora els dos personatges són innocents i senzills. Aquesta és una barreja de totes les versions que el Grup de Recerca
Folklòrica d’Osona ha fet i que el Sr. Xevi Roviró i Alemany, Folklorista, i pregoner de la festa
del 2012.
La rondalla diu així:

“Una vegada hi havia el dimoni que va voler fer tractes amb Sant Antoni. Va pensar que amb la fila que feia aquell sant, amb una gran barba, desmanegat i amb un porquet al costat, seria fàcil d’enganyar. I anava molt equivocat.
Sant Antoni i el dimoni van plantar un camp de patates i quan era el temps de collir-les hi havia un patatar que feia goig de veure: n’hi havia moltes i molt ufanes. A l’hora de repartir-se l’anyada Sant Antoni va dir al dimoni:
-Què vols, el què es veu o el què no es veu?
I el dimoni li va dir:
–Oh, jo el què es veu!
¡ Sant Antoni es va quedar amb les cabeces, les patates, i l’altre es va haver de menjar les fulles de les patateres! Va quedar ben enganyat, però el dimoni tossut va voler tornar a fer tractes. Van plantar cols a l’hort i és clar quan va arribar l’hivern, s’ho havien de repartir:
-Què vols, el què es veu o el què no es veu?
Hi havia uns uis de cols molt plens i espessos i el dimoni diu:
-Calla, no em fumeràs pas aquest cop. Jo el què no es veu!
Sant Antoni es va quedar els uis de cols i l’altre es va haver de menjar les arrels.
Amb tot i això el dimoni encara no es va rendir i va voler tornar a fer tractes. A l‘estiu van anar a un camp de blat a punt de segar. Sant Antoni li va dir:
-Quina part vols, la de sota terra o l’espiga?
El dimoni, que ja estava escarmenat, no va triar ni l’una ni l’altra, va voler la palla que era molt alta i d’un color d’or molt bonic. Aquest cop el dimoni es va quedar amb la palla i Sant Antoni amb el blat.
Va passar molt temps i semblava que el dimoni ja havia abandonat, però un dia, que el dimoni tenia molta gana, va proposar a Sant Antoni d’anar a robar figues. En un cap de camp hi havia una figuera molt gran i tenia una carbassera enfilada. Era tant alta que havien de ser dos per abastar les figues. El dimoni va dir:
-Ara anirem a menjar figues, però hi anirem de nit perquè no ens vegin.
A Sant Antoni ja li va semblar bé. Quan era negra nit tots dos es van enfilar a la figuera i es cruspiren tantes figues com van poder! I el dimoni diu:
-Quantes te n’ets menjades?
-Oh, doncs més de quaranta!
-Oh, doncs llamp ta gorja jo tot just sóc a la pinyolada d’una!
Serà tanoca! El dimoni s’estava menjant una carbassa. Van acabar tots dos ben tips però l’un d’una sola carbassa i l’altre d’un pilot de figues.
El dimoni sempre sortia escaldat dels tractes amb Sant Antoni però tot i així anava rumiant com podria guanyar al sant. I rumia que rumiaràs se li va acudir de fer un repte que de ben segur guanyaria ell: construir una casa! Tots sabem que el dimoni és un constructor molt bo, que sap fer ponts impossibles i torres altíssimes. Doncs un dia li va proposar a veure qui es faria la casa més bonica. I, és clar, el dimoni, ajudat per tota una munió de dimoniets, va fer una casa de pedra picada, molt ben feta i gran. N’estava molt satisfet. Sant Antoni la va fer petita i de glaç, però és clar es veia més lluenta i més bonica que la de pedra. Quan el dimoni la va veure li va agradar tant que la va voler per ell, i li va dir:
-Carai doncs si que és més bonica, canviem-la?
-Canviem-la!
El dimoni estava molt content, es pensava que aquest cop si que havia guanyat ell. Però quan va sortir el sol se li va fondre la casa i es va quedar sense res i ben xop, mentre que Sant Antoni es va quedar amb la de pedra picada.
Després d’aquesta feta el dimoni va marxar cap a l’infern amb la cua entre les cames i mai més va voler saber res de Sant Antoni. Conte contat, conte acabat.”

Sant Antoni, toni, toni, Sant Antoni del porquet
que a les velles feu carassa i a les joves feu l’ullet .
Sant Antoni i el dimoni jugaven a trenta-u
el dimoni en va fer trenta Sant Antoni trenta-u.
Sant...
Sant Antoni i el dimoni van tenir quatre raons
se les havien d’una jupa que no hi havia butxacons.
Sant...

N’hi ha un que diu:

“Una vegada hi havia un home que queia de molt amunt i va cridar:
- Sant Antoni, Sant Antoni!
Li va sortir Sant Antoni i li va dir:
- Quin Sant Antoni voleu?
- Sant Antoni de Pàdua.
- Doncs avall, que jo sóc el del Porquet!
Per això hi ha qui diu: “Sant Antoni gloriós cuideu’s a de vós”.