Paratge de Sala-d'Heures

La roureda amb presència de roure martinenc i boix (Buxus Sempervirens) és el bosc típic de la plana de Vic. Aquest tipus d’habitat normalment es troba a una alçaria que oscil·la entre els 800-1000 m., però en aquesta zona de la comarca d’Osona sol estar a l’entorn dels cinc-cents metres degut al fenomen de la inversió tèrmica (conseqüència de la morfologia de la plana i els seus voltants, el que es coneix com a depressió ausetana). Altres factors que ho afavoreixen són la presència de sòl calcari i un clima continental relativament plujós.

Tot i el predomini d’aquest tipus de paisatge, també hi ha, encara que en menor mesura, formacions vegetals de diversa tipologia:

comunitats secundàries de pi roig, auró blanc, server, blada i moixera de pastor.

estrat arbustiu: boix, arç blanc, aranyoner, ginebre, avellaner, tortellatge, sanguinyol, roser de bosc.

estrat herbaci : marxívol, herba fetgera, lleteresa de bosc, maduixera, trèbol, viola, orquídea.

Si que cal destacar que d’aquest tipus de bosc en queden molt pocs espais a la plana, atès que han estat modificats al llarg dels anys per les activitats agrícoles i ramaderes. El terme de Santa Eugènia en aquest aspecte és privilegiat, en comptar amb un ecosistema d’aquesta tipologia al paratge de Sala d’Heures.

Pel que fa a la fauna present en aquesta contrada es poden arribar a observar –tot i ser molt difícil- mamífers com la rata cellarda, el porc senglar, el toixó, la guineu, o l’esquirol; ocells com el tudó, el pica-soques blau, el reietó, el raspinell, l’oriol, el pigot verd, l’astor, i el gaig.

L’indret que acabem de descriure, a part d’una vegetació i una arbreda singular, ofereix d’altres atractius vinculats a la història, l’art i l’aprofitament de l’aigua per mitjà de diversos sistemes.

L’element més important és l’edifici del casal, que no és visitable, el qual originàriament era una edificació militar, en què hi residia la família Heures. Aquest lloc està documentat des de l’any 937 com a vila. El nom pel qual es coneix la finca data del segle XVI, quan els Heures s’emparentaren amb la nissaga Sala de Vic.

L’exèrcit francès, que transità pel municipi l’any 1809, causà greus desperfectes a l’immoble, les pedres del qual serviren per construir la casa dels masovers, existent en l’actualitat. La majoria de restes del casal que quedaren dempeus foren aterrades a la dècada dels anys trenta; en l’espai que ocupava es construí l’actual edifici d’estil neoromànic. L’única construcció que no s’aterrà fou la torre del castell, però la nit de Nadal de 1937 s’esfondrà a resultes de fer-s’hi obres subterrànies de construcció d’un refugi. Les pedres més interessants de la torre es guardaren a l’interior de la capella de Sant Joan d’Heures.

Aquesta és d’estil romànic i està documentada des del segle XIII. És de planta rectangular, sense absis, i la façana principal presenta com a elements més rellevants un campanaret d’espadanya i una finestra de punt rodó.

Per utilitzar aigua per a ús domèstic, els propietaris de Sala-d’Heures idearen un sofisticat sistema de captació a la dècada dels anys trenta. El pantà o el mur, tal com s’anomena popularment, recull l’aigua del torrent de Vilalleons, i per un inactiu canal, del qual es pot seguir parcialment el seu recorregut; arribava al casal per regar i per a les explotacions agropecuàries; mentre que de la font del Paradís i per mitjà d’un aquaducte, de nou arcades de punt rodó i situat sobre el torrent esmentat anteriorment, es recollia l’aigua per a consum dels residents al casal.

Agustí Dalmau i Font
Historiador i arxiver